Personal

Perhonen? Missä olet?

M’has vingut a visitar una altra nit. Ahir no et vaig fer cas. Avui, les coses són molt diferents.

Has vingut atreta per la llum. T’has passejat entre la làmpada, l’ordinador i el meu cos, donant tombs, cops, ensopegant amb els objectes de la taula. T’has posat a sobre meu. M’has vingut a l’orella i has batut les teves ales amb força, imitant el soroll d’un xiuxiueig. No entès gaire bé  què volies dir-me. Però veure’t per uns instants m’ha calmat moltíssim.

http://www.youtube.com/watch?v=h49Ti0mkRSA&feature=channel_video_title

Porto escoltant la mateixa cançó una hora. Oh, Notre Dame, venimos a pedir asilo, asilo… No sé si en puc treure alguna conclusió. Serveix per canalitzar tota la frustració, tota la desconfiança, tota la falta de paciència, tota la ràbia, tots els pensaments suïcides. Somos los ilegales, los sin papeles. Mujeres y hombres, sin domicilio. Així és com em sento. Com em porto sentint des que vaig néixer. Com una sense papers que busca asil per tot arreu, i a tot arreu troba la mateixa resposta: NO TORNIS MÉS PER AQUÍ. Però això és igual. Si ningú ha aconseguit entendre això encara, ara ja és massa tard.

Vull cantar, vull fer d’Esmeralda. M’és igual que el paper no em vagi bé. M’és igual que no estigui bona ni sàpiga ballar, vull fer d’Esmeralda.

Torna, perhonen. Encara et necessito.

Avui m’he estat una estona eterna mirant la reixa de la terrassa. La mà dreta a la cadira, la mà esquerra a la taula, el cos rígid com un pal. Potser han estat dos minuts o potser ha estat mitja hora, no sabria dir… Si pogués… És igual. Com sempre. Sense filtres? Com si algú pogués suportar-ho. Ningú hauria pogut mirar ni tres segons les creus de la reixa. I jo ho he fet. I no sé com aguantava el desig d’encastar-hi el cap una i una altra vegada. Era com si ja veiés la sang regalimant-me pel front. Brillava. Punainen. D’això sí que me’n recordo. Somos los ilegales… He plorat. M’han caigut unes quantes llàgrimes. Quan no he pogut més. Com l’altre dia. No hauria begut una gota si hagués anat on havia d’anar. I mira al final, fent la croqueta. La Judit es va espantar. No tant com jo, perquè no va veure’n ni la meitat. Mirant la reixa em feia mal tot. El pit sobretot. Pensava s’està trencant i caurà fet miques i no el podré recollir i no el podré enganxar com s’enganxa això i què li dic a mon pare perquè no vegi que estic trencada i què faig ara i demà què demà què faig per no tornar-me boja si us plau ajuda’m cervell ara no em deixis tirada. I quan he pogut he tornat a l’altra habitació, al sofà, i li he dit a mon pare què passava. Amb un posat seriós, que dissimulava la catàstrofe. I ell ha pensat que no passava res. I no, no passa res.

Aquí no passa mai res.

Fins el dia que m’agafi una crisi psicòtica, agafi l’objecte més mortal que tingui a l’abast i em carregui a tothom. Sí, tothom. L’hecatombe. El Dia del Judici. Em traurien de les mans l’arma abans que pogués acabar la meva venjança. És l’únic punt dèbil del pla. A part d’això, és un pla collonut.

Em pregunto si això és una de les meves famoses cartes. Potser no. Potser simplement és l’explosió. Bum. Mort, caos i destrucció. Desfogar-me. Prou de metàfores, que ningú les entén. Tampoc a ningú li importa.

Acabo de recordar que no tinc dret a queixar-me. Quina pena. Avui toca. SAPS QUÈ? A LA MERDA. M’ÉS IGUAL SI NO TINC DRET A SENTIR-ME AIXÍ, M’HI SENTO, EM SENTO MORTA, I EN GRAN PART ÉS CULPA VOSTRA!

Podrida. Buida. Sense vida. Sóc la carcassa més inútil que ha respirat mai oxigen. No sóc persona. No sóc res. No existeixo.

Janira, estàs tenint un atac adolescent.

Això és el que passa quan a una nena de quinze anys li fas viure coses que no li toquen, que després els atacs adolescents li surten tard. I no es forma. I es mor. I es queda paralítica emocionalment. I veu coses que no hi són i sent veus que no existeixen.

Asilo… asilo… asilo.

La sang se m’ha solidificat a les venes. No em puc moure. El cap està a punt d’explotar-me, perquè la música està massa alta, perquè si la baixo una mica m’escoltaré a mi mateixa i em faig molta, moltíssima por.

No m’importaria fer de Clopin. És un personatge fantàstic.

Tinc els dits freds. És estrany. Estem a ple estiu. Durant el dia em desfaig.

Acabo de sentir com si un insecte enorme m’obrís un forat a l’esquena i provés de ficar-se dins meu. La columna, el clatell, el cap. Una ferida vertical oberta i un mosquit gegantí que intenta entrar. Para el carro, que m’he perdut.

Lògica? La lògica no existeix.

Ara no puc anar a dormir perquè els llençols em destruiran. M’ofegaran, i el coixí intentarà enfonsar-me. Ja m’ha passat altres vegades. De totes maneres, la son és una cosa relativa.

http://www.youtube.com/watch?v=9IHldaiVfM8&feature=related

He canviat de cançó. Danza, mi Esmeralda… Definitivament, me n’he d’anar a França a buscar-me un francès deforme. Em sembla que seria la solució a tots els meus problemes.

Em sembla que ja m’he tranquil·litzat una mica. Veieu com no passa res? Si aquestes coses se’m passen.

Igualment, dubto que ningú llegeixi tot aquest missatge.

Morir por ti no es… morir.

Perhonen! Has tornat! Juguem una estona, abans que em vencin les parpelles. Tu voles, jo faig com si et volgués atrapar. Fuges de les meves mans, però no de mi. T’atures a la meva espatlla. Em mires. T’acostes al meu cabell. I jo me’n recordo de Lady in the water. Deia que es reconeixia al sanador perquè atreia a les de la teva classe. Tu m’has acariciat amb les ales.

Em sembla que estic condemnada.