Entrada següent

Ich habe mein Herz…
Respiro fons. A dins, i a fora, a dins, i a fora.
«Has de trigar el doble quan treus l’aire.»
Com els exercicis de coral.
Dos, quatre.
Això és ridícul.
«T’has de relaxar.»
Es molt fàcil de dir, això.
Però ho intento.
Tres, sis.
Des de la panxa, respiració diafragmàtica. Com abans de cantar.
Sí que m’estic relaxant una mica…
Merda. Janira, para. No ploris. Janira, joder, no ploris.
És que el trobo a faltar!
Ja ho sé, però has d’aguantar.
Quatre, vuit.
Mira, ja sé que relaxant-te se t’ha trencat la barrera, però t’has d’aguantar.
Si no estic tensa no puc…
Doncs tensa’t.
Em fa mal tot.
Ja ho sé.
Sis, dotze.
Ara, així. Ho estàs fent molt bé. Eixuga’t les llàgrimes, no crec que en vinguin més.
Ja em trobo millor.
No obris aquesta porta. Deixa de pensar-hi. Portes dues setmanes amb un pes inútil al pit.
No és inútil.
Si no hi fas res, sí que ho és.
Vuit, setze.
Podria fer-ho més llarg. Arribava als trenta-dos, me’n recordo.
I més, amb l’Ariadna més.
La piscina…
I el teatre.
Vols que torni a plorar?
Ho sento, sóc imbècil.
Deu, vint.
Attendez la crème…
[somriure] M’encanta el somriure d’en Hans Landa en aquesta escena.
I a què ve, això?
No ho sé.
Quatre, vuit, zero.
Què fas?
No agafar aire.
Per què?
N’era massa conscient.
I?
Doncs que no me’l mereixo.
Què?
L’oxigen s’acabarà. I sempre, a cada segon de la meva patètica vida, l’estic malbaratant.
DOS, quatre.
Però el meu cos aguanta molt poquet.
Que t’has begut l’enteniment?
No, l’he respirat.
Quatre, vuit, zero.
Vols parar?
“El Reino del Dragón de Oro”, Isabel Allende.
Però tu no en saps.
Creus que algú me’n podria ensenyar?
A aguantar la respiració fins que et morissis?
Sí.
El teu mestre deu ser mort.
Tens raó.
És només ficció.
Sols una il•lusió…
SIS, dotze.
Em fas por.
Per què? Saps que no puc aconseguir-ho.
Necessites ajuda.
I a qui vols que la demani?
…
A ells els importo menys que una merda.
…
Ell passa. Com tots els que hi ha hagut abans.
I què penses fer?
El que se’m dóna millor:
Desaparèixer

ZERO