Impotència

Tinc al coll una corda que s’estreny
cada vegada més de pressa.
No puc fer-hi res ni puc fugir-ne,
ni despertar-me del malson,
o potser és la realitat?

Em sagnen els ulls de l’horror,
se’m claven com urpes les ànsies
de donar-te la mà per ajudar-te
i compartir els turments
que als dos ens sacsegen.

Corro per un laberint
de carrerons sense sortida
fets d’esbarzers punxeguts.
Et crido amb força, però no em sents,
i començo a plorar.

Totes les parets s’assemblen.
La respiració se’m fa feixuga,
la corda s’estreny més
i em recorda que el temps s’acaba,
però encara no t’he trobat.

Perduda en la repetició
Trobo tots els camins iguals.
Quina direcció he d’escollir?
Em temo que, triï la que triï,
no serà la correcta.

Tinc en tensió tots els nervis,
els músculs adolorits i cansats,
els ossos em xerriquen
i els llavis secs em demanen una aigua
que mai els podré donar.

Tot i així, no deixo de cercar-te,
pregant perquè no sigui massa tard.
Caic de genolls i encara avanço,
si cal, m’arrossegaré pel terra,
però no penso rendir-me.

Algú m’ha encegat els ulls
i ja no m’arriba gens d’aire.
Em moro, però no vull aturar-me.
Si guanyo la cursa als pensaments
potser et serviré d’alguna cosa.