Que hi ha algú?

L’heretgia i el miratge es barregen
en una realitat desdibuixada.
Creuo l’espill i em trobo en l’ incertesa
sense saber tan sols si estic desperta
o somio que estic guaitant l’albada.

La llum no té sentit, ni tampoc lògica,
el món a l’inrevés, què divertit!
Si no fos perquè al meu voltant veig monstres
potser podria dir que sóc feliç.

L’apatia no es rendeix, s’estira
i m’embolcalla amb braços calents:
un espasme que em provoca un somriure
tan fals i tan mesquí que em costaria
que algun dels meus amics se l’empassés.

El temps s’atura com per perdonar-me
I estalviar-me el turment de la il·lusió.
Tot xiuxiuejant li dono les gràcies
i em preparo per la continuació.