Nàusea

Hem de dir l’infinit
i tot i així hem de restar callats,
amb la boca plena, 
a vessar de mots,
i amb quina excusa?

El neguit a l’estómac
i la culpa a punt de sortir dels llavis
com un vòmit putrefacte.
Estem desperts o hem mort?
Ningú ens espera.

Intentem respirar d’esma
i l’aire fa un soroll insuportable.
Potser és el vent
que prova de robar-nos
els òrgans mig desfets.

Els contorns es desdibuixen,
tot es mou com els cavallets de fira,
dóna voltes, puja, baixa,
travessa un riu en diagonal
i ens xopa els ànims.

Sota el pes de l’esperança
se’ns trenquen els ossos amb un so esgarrifós,
i encara no hem cridat,
i encara no hem parlat.
Seria inútil començar ara.